Notícies
Empúries recupera la versió original dels contes de Carver
04.05.2010
'Principiants' recull els relats que es van publicar el 1981 amb el títol 'De què parlem quan parlem de l’amor' sense les modificacions fetes per l’editor de Carver, Gordon Lish, i posa el punt final a una apassionant i polèmica història del món de l’edició.
THE NEW YORKER/ EDITORIAL EMPÚRIES. De què parlem quan parlem d’amor, de Raymond Carver (1938-1988), es va publicar l’abril del 1981 i de seguida va recollir excel·lents crítiques, fins al punt que va aconseguir ser portada del prestigiós suplement de llibres Times Book Review de The New York Times, una raresa si tenim en compte que es tractava d’un llibre de relats, i no d’una novel·la. El crític, Michael Wood, va escriure que Carver havia “fet el que la majoria d’escriptors amb talent no aconsegueixen fer mai: ha inventat un país propi, com cap altre excepte el món mateix, com deia Wordsworth, que és el món de tots plegats” (Michael Wood, Stories full of Edges and Silences , 26 abril 1981). Wood també va escriure: “En els silencis de Carver es diu bona part d’allò que no es pot dir”. Però molts d’aquests silencis eren el resultat de la feina d’edició de Gordon Lish.
Uns mesos abans, el matí del 8 de juliol de 1980, Carver havia escrit una apassionada carta a Gordon Lish, el seu amic i editor a Alfred A. Knopf, en què li demanava perdó, però insistia que “parés la producció” del seu proper recull de contes, que s’havia de publicar amb el títol De què parlem quan parlem d’amor. Carver havia passat tota la nit revisant les severes retallades de text de Lish –dos contes havien estat esporgats en un 70%, molts altres en un 50%; nombroses descripcions i digressions havien desaparegut, els finals havien estat truncats o reescrits– i estava desconcertat i desesperat. Alcohòlic en rehabilitació i d’esperit fràgil, Carver va escriure que estava “confós, cansat, paranoic i espantat”. Temia mostrar-se davant els seus amics, que ja havien llegit la majoria dels relats en la versió prèvia. Si el llibre tirava endavant, deia, tenia por de no poder tornar a escriure mai més; si l’aturava, temia perdre l’amor i l’amistat de Lish. Però el que realment li feia pànic era tornar a “aquells dies negres”, no tan llunyans, en què estava destrossat, desfet. “Et diré la veritat, la meva pròpia salut hi està en joc”, va confessar a Lish.
I malgrat tot, el llibre es va publicar.
El 1998, deu anys després de la mort de Carver, el periodista D. T. Max va estar estudiant la correspondència entre Lish i Carver que es conserva als arxius de la Lilly Library. D’aquella investigació en va sortir un article a Times Magazine que va donar a conèixer al públic aquell affaire editorial estrany i truculent. Però sempre serà un misteri per què, dos dies després de suplicar a Lish que retirés el llibre, Carver li va escriure una altra carta en què discutia aspectes menors de l’edició i que va signar amb un “amb el meu afecte”. Lish, suposadament, havia parlat telefònicament amb Carver per evitar que la crisi es perllongués.
En els anys successius a la publicació del llibre, Carver va mantenir Lish com a amic i “germà”, fins i tot com a editor, però va fixar uns estrictes límits d’edició dels seus llibres. Hi havia un canvi de poder. El seu treball següent, el recull Catedral, es va publicar el 1983 i va tenir encara més èxit que l’anterior. De nou va ser portada del Times Book Review, aquest cop amb una crítica d’Irving Howe, que va escriure que en el treball més expansiu de Carver s’hi podia veure “un escriptor dotat de talent lluitant per aconseguir un àmbit més gran de referència, un matís més delicat”. En una entrevista aquell any a The Paris Review, Carver va deixar clar que preferia la nova expansivitat: “Sabia que havia anat tan lluny com volia o com m’era possible en l’altra direcció, escapçant-ho tot fins al moll, no només fins a l’os. Qualsevol intent d’arribar una mica més lluny en aquella direcció em duria a un carreró sense sortida- escrivint i publicant coses que no voldria llegir ni jo mateix, i aquesta és la veritat. En una ressenya del darrer llibre, algú em va dir que era un escriptor ‘minimalista’. El crític ho va escriure com un compliment. Però no em va agradar”.
Ara, a Principiants , podem llegir les històries de Carver en la seva forma original.